Organization

Regia

Nuria Espert

Scenografia

Scenografia (+2)

Ezio Frigerio

Costumi

Costumi (+1)

Franca Squarciapino

Luci

Vinicio Cheli

Direzione del coro

Direttore d'orchestra (+2)

Pablo Assante

Direttore d'orchestra (+1)

Glòria Coma

Coreografia

Regia (+1)

Marco Berriel

Riposizionatore

Barbara Lluch

Baritono (+5)

Manel Esteve Madrid

Ping

Tenore (+1)

Moisés Marín

Pang

Tenore

Antoni Lliteres

Pong

Basso-baritono (+3)

David Lagares

Un Mandarino

ABAO Bilbao Opera

Gran Teatre Del Liceu Di Barcellona

Chorus

Choir of the Gran Teatre del Liceu

Cor Infantil de l'Orfeó Català

Orchestra

Symphony Orchestra of the Gran Teatre del Liceu

Gran Teatre del Liceu

Direttore d'orchestra

Alondra de la Parra

Soprano (+1)

Elena Pankratova

Turandot

Michael Fabiano

Calaf

Soprano (+2)

Nadine Sierra

Liù

Mezzosoprano (+2)

Ekaterina Semenchuk

Basso-baritono (+4)

Marko Mimica

Timur

Basso (+2)

Adam Palka

Martin Muehle

Tenore (+4)

Siegfried Jerusalem

L'imperatore Altoum

Diego García Rodríguez

Tenore (+6)

Raúl Giménez

Maria Agresta

Marta Mathéu

“Amor! O sole! Vita! Eternità!
Luce del mondo è amore!
Ride e canta nel sole
l’infinita nostra felicità!”
Turandot, final de l’acte III  

Malgrat la crueltat de la seva trama, Turandot s’ha guanyat un lloc preeminent en el cànon del repertori universal i també en els cors dels públics de tot el món. Amb una partitura brillant i sense precedents, Puccini retrata la princesa sense ànima, freda i implacable en oposició a l’home decidit a guanyar-la costi el que costi. 

El Liceu recupera la producció que obria de nou el teatre després del catastròfic incendi del 1994. Signada per Núria Espert, l’òpera se situa a la ciutat imperial de Pequín, on la princesa Turandot protegeix la seva virginitat sota un jurament: només es podrà casar amb aquell home de sang reial que resolgui tres enigmes que ella mateixa dictarà. Qui fracassi morirà. El règim i la tirania d’una dona incapaç d’estimar, que es nega a convertir-se en humana, que prefereix ser una institució i que imposa un estat de vigilància en el qual els homes són sacrificats. 

Una escenografia monumental, evocadora i orientalista, i un entorn summament rígid i opressiu, ple de bellesa i equilibri formal, amplifiquen l’èpica de la història. 

Puccini no va poder acabar el tercer acte de la partitura, moria l’any 1924 a Brussel·les abans de poder enllestir el duet final, i va ser el seu ajudant, Franco Alfano, qui va completar-la. La primera representació de l’obra al Teatro alla Scala de Milà el 1926 va ser una mena de rèquiem per a Puccini. Arturo Toscanini va dirigir l’obra fins a les últimes notes deixades per Puccini i després va baixar la batuta tot dient: “Aquí acaba l’obra del mestre. Després d’això, va morir”. 

El final d’Alfano es va convertir en la norma en els teatres d’òpera de tot el món, però és precisament en aquesta indefinició dramatúrgica on Espert posa el seu segell: un desenllaç basat en la sumptuositat i en els rituals de la cort xinesa on Turandot, després de reconèixer que l’amor la domina i l’afebleix, prefereix suïcidar-se abans que lliurar-se a l’estranger. Massa esquerdes irreversibles dins del seu cor al costat d’un príncep amb set d’heroi que somia mentre exclama “Vincerò”.

Foto